bàsquet base | La cistella catalana

Mireia Curto; Judith Díaz; Oriol Figuera; Alejandra Llambés – 55 a 55 al marcador, 1 minut pel final i possessió blaugrana. Josep Pérez pren la pilota, es disfressa de Navarro i llança un triple inversemblant que deixa en evidència la defensa del Joventut. Una jugada, un instant, un sol segon que canvia el rumb del partit i acaba sent definitiu per proclamar el Barça Regal campió. Es tracta del moment més important de la final del campionat d’Espanya de Júniors disputada el passat mes de maig a Saragossa, on hi van participar més de 32 equips de tot l’Estat. De tots ells, només dos van arribar a l’esperada final: el FC Barcelona Regal i el FIATC Joventut de Badalona. No hi ha millor reflex de la supremacia que viuen els planters catalans de l’ACB en aquests moments: Barcelona, Joventut i Assignia Manresa, una mina d’or de la que se n’aprofiten, no només equips europeus, si no l’èlit del bàsquet, la NBA. Tothom coneix les alineacions titulars d’un equip que milita a l’ACB. No obstant això, existeix una mena de secretisme i misteri al voltant dels joves que van creixent i millorant dia rere dia a les pedreres. És la manera de protegir-los perquè cap diamant sigui descobert abans d’hora. Són les apostes secretes dels clubs, els asos que s’amaguen a la màniga. Una complexa estructura dels clubs en la que centenars de nens estan implicats.

L’equip Júnior del FC Barcelona Regal oferint el trofeu del Campionat d’Espanya al Palau // Font: Alejandra Llambés

En Francisco Garcia té dotze anys i des dels cinc que milita a les categories inferiors del Joventut. “El meu somni és arribar a ser jugador professional d’aquest club”, assegura la jove promesa badalonina. Ja fa set anys que en Francisco dedica més de deu hores setmanals al bàsquet: “sabem que per poder ser com Ricky Rubio hem d’esforçar-nos des de petits”. No és cap secret, però, que el camí per arribar al primer equip és dur i ple d’incerteses. És una tasca lenta i curosa aconseguir que un nen pugui arribar a l’èlit del bàsquet i ningú pot tenir mai el lloc assegurat. José Luís Gómez, director tècnic del planter de l’Assignia Manresa, està d’acord amb que “els nens s’han d’aplicar, treballar dur i tenir constància per poder complir el seu somni i jugar amb els millors. Si no fan el que han de fer és molt difícil arribar a ser un Navarro o un Gasol”. Amb tot, la dificultat està recompensada a cada moment perquè un dels trets més característics dels tres clubs és la manera d’enfocar l’etapa formativa d’aquests jugadors.

Els valors, una peça important

Els planters catalans tenen un tret diferencial respecte la resta d’escoles de bàsquet, des de tan bon punt el nen entra a formar part d’un club a més de formar-lo professionalment, se l’intenta transmetre els valors del club. Valors com humilitat, companyerisme i sobretot estimar l’esport són els que floten sempre a les pistes dels seus clubs. “Intentem que els nens s’ho passin bé a cada entrenament, que gaudeixin d’aquest esport i que no es creïn expectatives de futur que poden resultar fatals”, declara Gómez. Tenir referents com els germans Gasol o els mateixos Navarro, Ricky Rubio o Rudy Fernández és un element motivador tot i que, de vegades, pot jugar males passades. Jordi Martí, director tècnic del Joventut de Badalona, ho té molt clar: “No és bo que els joves es capfiquin amb la idea de competir, competir i competir”. A cada entrenament, els tècnics intenten inculcar en els jugadors uns valors determinats que tots tres clubs comparteixen: “Esperit de superació, companyerisme, esforç, treball en equip i sobretot, identitat amb el club”, coincideixen en respondre jugadors i tècnics dels tres conjunts.

El sentiment per uns colors és un dels aspectes més treballats tant a Badalona com a Manresa i l’economia n’és la causa fonamental. Tots dos equips fan una forta aposta pel planter i Jordi Martí recorda la importància, en el seu cas, del ‘segell penya’: “Els nens han d’entendre que és la millor escola de bàsquet on poden estar i han de tenir un compromís amb el Joventut”. Més enllà d’un valor, no deixa de ser una estratègia per assegurar que els jugadors siguin fidels al club. “El sentiment de pertinença reforça els lligams envers l’equip i allarga al màxim la marxa del jugador”, coincideix també el director tèncic del Manresa. Sovint, però, no es pot evitar que aquells que triomfen quedin enlluernats per la projecció mediàtica i l’afany d’aconseguir títols i prestigi.

El Barça, un cas apart

Els homes que formen les files del Barcelona han d’afrontar un nivell d’exigència molt alt i difícilment compatible amb els joves que surten del filial: “el salt qualitatiu tant a nivell físic com tècnic és altíssim”, assegura Manel Moreno, director en cap de bàsquet del diari SPORT. El periodista adverteix que “comparar els jugadors que surten de la cantera del Barça amb els dos altres conjunts catalans de l’ACB, és demagògia”. De nou, la vessant econòmica és la principal protagonista.

Xavi Rabaseda realitzant la seva clàssica esmaixada davant del públic del Palau // Font: Mireia Curto

La plantilla del Barça ha d’estar preparada per afrontar una competició europea, com és l’Eurolliga, i mantenir un ritme de treball de dos partits per setmana. Per tant, no és d’estranyar que joves talents com Xavi Rabaseda o Víctor Sada s’hagin vist obligats a passar per altres equips de l’ACB, amb objectius més modestos, abans de poder competir al Barça Regal. De fet, menys Juan Carlos Navarro, els actuals canterans del Regal han hagut de guanyar-se el dret a formar part de la plantilla blaugrana vestint uns altres colors. Altres no han tornat mai.

Formar un equip, una tasca difícil

Tant Joventut, com Manresa i Barça compten als seus planters amb, aproximadament, entre 250 i 350 nois que van dels 4 als 18 anys. Tots tres clubs tenen la necessitat d’anar a cercar nous talents a fora, ja que els jugadors espanyols o catalans despunten en tècnica, però això no és suficient al bàsquet. “Des del planter surten molts talents, però no són suficients per poder formar un equip complet, per això sempre s’ha de recòrrer a jugadors estrangers” comenta Moreno. El bàsquet requereix que els jugadors comptin amb unes condicions físiques que els clubs troben fàcilment en altres nacionalitats com la txeca, la danesa o la montenegrina. “Si es pot ser de Badalona, millor. Ara bé, el problema són les condicions físiques dels jugadors d’aquí, ja que aquestes no són les mateixes, ni molt menys, que les d’altres nacionalitats. Com bé es sap Espanya no destaca per tenir una gran alçada mitja, a diferència d’altres països, com els del nord d’Europa” admet Martí, director tècnic del planter del Joventut.

Barça, Manresa i Joventut reserven un cert temps a l’any perquè els tècnics encarregats dels equips base viatgin a països on s’organitzen tornejos de bàsquet i seleccionin nens que presentin qualitats, ja siguin tècniques o físiques, que es puguin polir a base de treball. “Intentem anar a campionats poc coneguts ja que, d’aquesta manera, evitem entrar en competència amb equips grans que puguin fitxar el noi més fàcilment”, expressa Gómez, director tècnic del planter del Manresa. Quan es tracta de nens que són estrangers, els clubs intenten que aquests sobrepassin l’edat de 14 anys. Tant el periodista com els dos directors catalans coincideixen que és el moment a partir del qual el jove ja pot passar un cert temps allunyat de la família. El procediment perquè un jugador passi a formar part d’un club és molt senzill; els agents del club estableixen una reunió amb la família i s’intenta arribar a unes condicions educatives i econòmiques que interessin a les dues parts. “Normalment les famílies no posen gaires entrebancs perquè el nen passi a formar part de les files d’algun club. Si se’ls explica bé tots els avantatges que li comportarà aquest canvi i es facilita que els pares i germans puguin venir a Catalunya a veure al nen quan vulguin, els tutors accepten encantats. A més s’ha de tenir en compte que és un pas endavant perquè el seu fill pugui complir el seu somni”, explica José Ignacio Huguet, periodista analista de bàsquet del Mundo Deportivo, qui ha treballat durant gairebé una dècada amb en el món del bàsquet base.

En aquest àmbit, tant el Manresa com el Barça, a més del director esportiu, també disposen d’un departament tècnic -el que es coneix com el departament d’escouting-, que treballa íntimament amb el director esportiu del primer equip per casar nous talents. El Joventut, en canvi, no té cap departament de seguiment específic de jugadors. “Cada entrenador del nostre club sap que quan juga un partit de lliga, si veu un jugador interessant ha d’elaborar un informe i es realitzarà un seguiment del jugador. Si finalment interessa, se’l convida a venir a entrenar per tal d’incorporar-lo als nostres equips” explica el cap de premsa de la Penya, Miquel Fornies.

Els sistemes més tradicionals també surten efecte a l’hora de fitxar nous nens per al planter dels equips catalans. “El boca a boca és necessari per aconseguir a nous jugadors. Tinc coneguts a Galícia i, si veuen un noi jugant a bàsquet que té bones qualitats, m’ho comenten a mi i a la família del propi nen. S’estableix un contacte entre la llar i els directius del planter i es busca arribar a un acord”, comenta Gómez. “No són poques les vegades que s’ha aconseguit un nou talent per aquest sistema tan simple, però alhora eficaç” afegeix José Ignacio Huguet, periodista de la secció de bàsquet del diari Mundo Deportivo. El Barça ha descobert d’aquesta manera molts dels seus jugadors estrella. El cas més significatiu és el de Juan Carlos Navarro. La Bomba Navarro va iniciar els seus passos al CB Santfeliuenc, però a l’edat de 12 anys i després de despuntar com a jugador, el 1993 va ser fitxat pel FC Barcelona i va passar a jugar a una categoria superior de la que li pertocava per edat.

N’obstant això, també hi ha altres formes de descobrir nous jugadors. Una de les maneres més habituals és la jornada de portes obertes que, en el cas del Manresa, es duu a terme de manera trimestral. Així van descobrir en Miquel, un nen que amb 13 anys aguarda unes estadístiques que sorprenen als equips rivals. “Abans de venir al Manresa jugava a l’equip de bàsquet de la meva escola de Sabadell. El meu entrenador sempre els hi deia als meus pares que despuntava com a jugador. Un dia l’entrenador es va enterar que feien jornades de portes obertes al Manresa, m’ho va comentar a mi i als meus pares i van decidir apuntar-m’hi. Ja fa més de dos anys que formo part d’aquest club” explica en Miquel. Gómez, director tèncic del planter del Manresa ratifica que és d’aquestes jornades d’on es treu la major quantitat de jugadors ja que vénen nens de tota Espanya: “De vegades, això pot resultar un problema per a pares que no poden permetre’s pagar l’estància al seu fill. Comptem amb un sistema de beques, tot i que no és molt ampli, per ajudar a unes poques famílies.” Tot i així, explica Martí, hi ha fins i tot alguns pares que han decidit fer-se càrrec del cost de la beca per tal d’ajudar a poder complir el somni del seu fill.

La Penya, amb un equip ple de canterans, en un entrenament a l’Olímpic de Badalona // Font: Alejandra Llambés

L’educació, un eix central

L’educació és un element molt important durant el desenvolupament de qualsevol persona, però especialment pels joves esportistes d’èlit. “Quan estàs a les categories inferiors, l’educació és pràcticament essencial. Els entrenadors demanen bones notes als nois per poder jugar a l’equip i això és un alicient perquè els nens no oblidin els seus estudis. Saben que si no arriben al nivell que els hi demanen no els deixaran jugar a bàsquet, la cosa que més estimen”, explica Jaume Grau, pare d’una de les joves promeses del Barça, el petit Sergi. “He d’intentar treure les millors notes possibles així puc passar més temps jugant a bàsquet”, confessa en Sergi. Normalment, els jugadors quan entren a un equip, i durant tota la seva etapa formativa, estan obligats a tenir una mitjana de notable als resultats acadèmics. Si per algun motiu els nois tenen una baixada de rendiment, el mateix equip els crida l’atenció i, si no hi ha canvi, això pot suposar l’expulsió del jugador. Tot i que això ha passat “en casos molt puntuals”, comenta el director del planter de l’Assignia Manresa.

L’educació és un pilar fundamental no només per al bàsquet base, sino per a tots els esports que són practicats per nens i nenes. “Aquesta rellevància que té l’educació dins del món de l’esport permet que les joves promeses s’ajudin entre elles i integrin als nouvinguts independentment de quina sigui la seva procedència. D’aquesta manera també es reforcen els lligams d’amistat entre els jugadors i es fomenten valors com el companyerisme”, assegura l’analista Huguet. “El fet que els jugadors rebin una bona educació permet que aprenguin a respectar-se dins i fora de la pista i a tenir les idees clares a l’hora de jugar”, detalla el director tècnic del Joventut de Badalona, Jordi Martí. D’altra banda, també reconeix molts nois que potser no tindrien una bona educació degut a la situació del país on han nascut, el bàsquet els ha proporcionat una gran oportunitat per formar-se un bon futur, com és el cas de l’africà Bienvenu Lietuni, procedent del Congo.

Bienvenu va ser descobert en un campus de Kinshasha per Anicet Lavodrama, ex jugador de La Penya. “Gràcies al Joventut he pogut cursar els estudis obligatoris. Actualment estic estudiant un grau superior, prepant-me per a un futur que no giri sempre al voltant del bàsquet. Aquest esport et pot vindrar moltes alegries però també és fàcil tenir desenganys”, assegura la jove promesa. Aquest jugador, gràcies al bàsquet base, ha tingut la possibilitat de millorar les seves condicions de vida, i les perspectives de futur a través de les seves extraordinàries condicions físiques. Segons Jordi Martí “donar aquesta oportunitat als joves, que d’una altra manera no la tindrien, és la cara més amable i efectiva del bàsquet. És una llàstima que no puguem ajudar a més nois”.

Els canterans catalans, una mina d’or

El campionat d’Espanya de Júniors és sens dubte una gran prova del nivell i superioritat dels planters catalans, però no és pas l’única. L’èlit del bàsquet europeu i internacional està formada per nois com el Francisco, el Sergi o el Miquel, que un dia van arribar a un club que els va inculcar una filosofia, una manera de fer i, sobretot, un esperit d’excel·lència i superació que sembla acompanyar a cadascuna d’aquestes persones en la seva carrera esportiva. Qui són? Tots els coneixem: Juan Carlos Navarro, Ricky Rubio, Rudy Fernández, Pau i Marc Gasol, Roman Montáñez, entre molts d’altres. Alguns d’ells triomfen lluny de casa, a l’anomenat olimp del bàsquet, la NBA. Altres, en canvi, segueixen al club de la seva vida. Aquestes persones són la veritable prova del que ha aconseguit l’esforç, el temps i la paciència a les canteres catalanes.

Més enllà dels noms propis, però, les estadístiques parlen per sí soles. Dels actuals 6 jugadors espanyols que juguen a la NBA, només un, José Manuel Calderón, no s’ha format ni al Manresa, ni al Barça ni al Joventut. Una veritable mina d’or. No cal, però, creuar l’Atlàntic per veure els èxits d’aquests tres clubs. És impossible saber amb certesa si el Miquel, el Ciscu o el Sergi arribaran mai a debutar a nivell professional i a ser reconeguts en el competitiu món del bàsquet. Sí que existeixen, però, clars precedents actuals de nois que no fa tant estaven en la mateixa situació i que saben pel que han passat. Es tracta del cas d’en Nacho Llovet, el Roman Montañez i el Xavi Rabaseda. Són tres joves talents que després d’haver-se format tota la vida a la pedrera de la Penya, el Manresa i el Barça respectivament, ara defensen aquests mateixos colors al primer equip.

Cada cas és diferent però representen clarament el camí que realitzen els joves formats als tres clubs. La trajectòria d’en Roman Montañez té forces similituds a la del Nacho Llobet. Manresa i Penya són clubs que necessiten gent que pugi de les categories inferiors per poder ser competitius a nivell professional. El pivot del Badalona ho té clar: “La cantera és una insígnia del club. La política és pujar a gent jove, segurament pels problemes de pressupost, però, a més, són jugadors que coneixen el club i sempre acaben ajudant a l’equip. D’altra banda, el públic de l’Olímpic s’identifica molt amb la gent que surt de la cantera i no deixa de ser una motivació extra”. Roman Montañez comparteix moltes de les afirmacions del seu company de professió, però ell pot aportar un plus: l’experiència. “Després d’haver jugat tota la vida a l’ACB, haver-me format al Manresa, haver passat per altres clubs i finalment haver tornat a la meva terra, puc assegurar que aquí Catalunya tenim alguna cosa que ens diferencia de la resta. El què? La cultura de l’esforç, de donar-ho a cada minut, de no llençar mai la tovallola, però, sobretot, la garantia que hi ha gent que confia en tu i que tot l’esforç té moltes possibilitats de veures recompensat algun dia”.

A l’hora de fer pujar als joves, el Barça segueix sent un món apart. La situació de Xavi Rabaseda n’és l’exemple més clar. L’aler de Ripoll forma part de l’ampli gruix de joves del planter blaugrana que es veuen obligats a marxar cedits perquè l’exigència de disputar tres competicions no els dóna cabuda. Ell, però, va tornar. Després de protagonitzar un paper molt destacat al Fuenlabrada la temporada passada, el Barça va voler tornar a fer-se amb el jugador. Actualment gaudeix de força minuts i apunta alt. Això sí, “necessita temps, minuts i rodatge però té tota la carrera per davant per aconseguir-ho”, considera el periodista Huguet. Rabaseda confessa que “des que vaig sortir del Barcelona el meu únic objectiu era poder tornar. Per sort, el Fuenlabrada va ser el trampolí que necessitava per aconseguir-ho”.

Són tres exemples que no deixen de ser una mostra insignificant del treball que s’amaga al darrera. La fama de les canteres catalanes no s’ha forjat en dos dies. Ja fa anys que els blaugranes compten amb un entremat format per cinc equips propis – dos infantils, dos cadets i un júnior – en els que treballen prop de 80 jugadors. El Joventut va encara molt més enllà. El planter, dirigit per Jordi Martí i sota la coordinació de Joan Rallo, compta amb més de 29 conjunts que fan un total de 300 nens. Per últim, el Manresa tampoc no es queda en rere. En els últims anys, el planter del Bages potser no ha creat jugadors amb tant de renom com el cas del Barça o del Joventut però, tot i així, un ampli percentatge del primer equip s’ha format a les categories inferiors. A més, compta amb una estructura d’uns 200 joves formant-se i “qui sap si el pròxim Navarro, Rudy o Gasol surtirà d’aquí” desitja Nil Llovet, cap de premsa de l’Assignia. Jordi Martí comparteix aquesta manera de pensar i adverteix que és complicat generar constanment jugadors ‘10’ que acabin triomfant. “Avui dia, entre els que pugen, potser no tenim ‘nous’ i ‘deus’ però sí molts ‘vuits’, dels quals, pot sorgir algun jugador excel·lent”. Davant dels precedents, difícil dubtar de la seva paraula.

Román Montañez en una jugada ofensiva davant dos canterans del Joventut //Font: Ricard Rovira – FCBQ

El bon treball dóna bon fruit

Galícia, final del campionat d’Espanya cadet que enfronta, una vegada més, la Penya i el Barça. En Ciscu i els seus companys surten a pista després d’haver revisat les últimes instruccions amb el seu entrenador. Les cares dels jugadors d’ambdós equips mostren l’orgull i la satisfacció del treball ben fet i saben que, passi el que passi, l’esforç haurà valgut la pena. És precisament aquest esforç el que ha fet que els planters dels clubs catalans hagin obtingut un reconeixement a nivell internacional. Darrere de tots aquests nens que es preparen per arribar un dia a l’èlit del bàsquet hi ha un important treball per part dels clubs.

La filosofia de tots els equips de bàsquet catalans és cultivar els jugadors des del principi, ensenyar-los-hi els valors que són del club perquè en un futur quan competeixin amb el primer equip, els jugadors no només es limitin a guanyar sinó que facin un bon joc, el joc del seu club. Així és, quan un analista de bàsquet parla d’un jugador provinent dels equips base dels clubs catalans reafirma que es nota que té alguna cosa més que la resta de jugadors no tenen. “Quan comparteixes equip amb un jugador amb qui has crescut a la mateixa casa es nota que hi ha més compenetració, que sense parlar t’entenens a la perfecció” confessa Marc Gasol. Es nota que els hi han ensenyat a sentir i viure pel bàsquet.